El curs a l'Institut Politècnic Superior arranca l'1 d'octubre del 1968 amb 600 alumnes matriculats de primer en unes aules provisionals situades a l'edifici de Blasco Ibáñez (llavors, es deia Passeig de València al Mar). A causa d'aquesta massificació, en aquest primer any s'arriba a impartir classe als soterranis.

El 1968, la dona enginyera és escassa: es matriculen sis alumnes dones per 200 alumnes homes a l'Escola d'Agrònoms. Trenta anys més tard, la presència de la dona a la Universitat arriba al doble: el 1998, la UPV té 10 dones catedràtiques per 166 homes catedràtics. A poc a poc, la inèrcia es va trencant, encara que la situació continuarà lluny de la paritat durant dècades.

A la fi de 1969, ja estan llests els primers 4.600 metres quadrats edificats al camí de Vera enmig d'hortes i a partir de blocs prefabricats. Poc després, el 30 de gener del 1970, es traslladen fins a aquestes instal·lacions un total de mil alumnes de les escoles d'Industrials i de Camins.

La matrícula costa llavors 2.076 pessetes (12 euros) per semestre.

El 17 de juny del 1970, s'inaugura la primera fase del campus de Vera. L'IPS s'havia creat dos anys abans sota el paraigua de la Llei del 1943 segons la qual la universitat era l'organització “al servei de les finalitats espirituals i de l'engrandiment d'Espanya, que (…) acomodarà els seus ensenyaments als del dogma i la moral catòlica (…) en harmonia amb els ideals de l'Estat nacionalsindicalista, i ajustarà els seus ensenyaments i les seues tasques educatives als punts programàtics del Movimiento”.

A la UPV, la contestació al règim es redueix a alteracions menors: 15 dies d'aturs parcials el 1970, 1971 i 1972, i un mes sencer el 1974. La UPV és l'excepció en el panorama universitari espanyol, tremendament conflictiu. Això es deu al fet que és una institució petita, jove i aïllada. El seu alumnat no té tradició combativa, i tampoc el professorat, que procedeix majoritàriament dels cossos tècnics estatals.

Els resultats del primer semestre de la UPV (de setembre del 1969 a gener del 1970) són demolidors: de 678 alumnes matriculats, suspenen 467, pràcticament 7 de cada 10. Aquest fracàs és conseqüència del sever pla semestral, que havia d'aprovar-se en bloc.

Les primeres instal·lacions esportives del campus de Vera són un camp de futbol de terra i una pista de terratzo a manera de pista de bàsquet al principi dels 70. El primer embrió de club esportiu és el GUM (Grup Universitari de Muntanya), compost per excursionistes i muntanyencs. Quasi 20 anys més tard, s'aprova la primera oferta d'activitats esportives per a alumnes: quatre disciplines esportives i tres arts marcials el 1989.

La tasca investigadora arranca a la UPV el 1971 amb l'engegada de quatre instituts: d’Hidrologia i del Medi Natural, Agroforestal Mediterrani, d'Urbanística i Edificació i de Noves Energies

La primera biblioteca de la UPV consisteix en un petit magatzem de caixes de cartó apilades. És l'any 1971 i allí es guarden 1.800 llibres donats per la Llibreria Eva, majoritàriament, manuals tècnics.

El 1972, quatre anys després de la creació del centre, es gradua la primera promoció de titulats i titulades genuïnament de la UPV. També el 1972, es graduen per la UPV les primeres dones. La primera arquitecta de la UPV és Pilar Insausti Machinandiarena. La pionera en Enginyeria de Camins és María José Pelufo Carbonell. La primera enginyera industrial, Clara Pérez Fuster.

L'antecedent més remot de l'Escola Politècnica Superior d'Alcoi es remunta al 1828. Abans d'integrar-se definitivament a la UPV el 1972, el centre pateix fins a set canvis de nom i sobreviu a un total de 24 reformes dels estudis industrials. És a dir, durant els seus primers 150 anys de vida, l'EPSA arrossega de mitjana un canvi de denominació cada 20 anys i una reforma d'estudis cada sis.

El 1972, set alumnes de la UPV són processats pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) acusats de delictes de manifestació no pacífica i associació il·lícita. Són expulsats tres anys.

L’alumnat de Camins, Industrials i Arquitectura duu a terme una vaga de suport als companys processats i les classes es suspenen temporalment.

Marcos Rico és elegit rector el 1972 amb els sis vots a favor dels membres presents a la Junta de Govern.

Al principi de la UPV, no hi havia exàmens extraordinaris o recuperacions. Van haver de transcórrer cinc anys des de la creació de l'IPS perquè, el 1973, s'introduïra aquesta revolucionària novetat, que a moltes persones, semblava un signe de debilitat.

L'expropiació de terrenys i la demolició d'edificacions el 1974 per dur a terme la segona fase del campus de Vera resulta conflictiva: no hi ha acord en els imports i els pagaments als propietaris es retarden.

Només una vegada a la Universitat Politècnica de València (i al sistema universitari espanyol) el curs comença al gener. És l'any 1974, fruit d'una reforma ministerial insensata i efímera, que no perdura ni tan sols un curs complet.

El 1974, la UPV ocupa el segon lloc nacional en nombre de suspensos. El 61% de l’alumnat no rendeix a curs per any, sinó que va amb retard. La premsa informa que només el 15% de l’alumnat que comença una enginyeria o arquitectura l'acaba. El rector explica que són números raonables per a uns estudis tècnics i que la causa és el mediocre nivell dels alumnes.

La primera beca privada té una dotació de 25.000 pessetes anuals i és iniciativa del Sindicat Provincial de la Construcció el 1974. Se’n concedeixen dues, per a fills d'obrers. En aquell any, hi ha una pintoresca AMPA universitària i una Junta de Pares d'Alumnes de la UPV.

El 1974 és tanta l'ànsia per votar que fins i tot a les eleccions estudiantils a la UPV s’assoleixen alts percentatges de participació. La notícia es publica en la premsa (ABC).

Al febrer del 1975, l’alumnat de la UPV s'incorpora a una Junta de Govern a la UPV i comença a intervenir tèbiament en els òrgans de participació de la institució. Es constitueix igualment el Consell de Delegats i, per primera vegada, es trien representants d'alumnes en tots els òrgans de la Universitat.

El 1975, les persones aspirants a ser funcionàries encara han de jurar els principis fonamentals del Movimiento, si volen prendre possessió de la plaça.

El 1975, es demana per primera vegada la dimissió del rector. Ho fa el Claustre de l’ETS d'Enginyers Agrònoms per un assumpte de “desdotació de càtedres”. Dos anys més tard, es torna a reclamar. En aquesta ocasió, ho sol·licita el conjunt de representants estudiantils, per considerar que hi ha “un intent de degradar els estudis d'enginyeria tècnica”. Marcos Rico aconsegueix salvar ambdues crisis.

Les primeres “tensions financeres” es remunten a l'any 1975. És una situació generalitzada a tot Espanya, que arriba a resultar crítica a la Universitat Complutense de Madrid, obligada a demanar una bestreta al Ministeri d'Hisenda.

El 1975, hi ha un intent d'instal·lar una filial del MIT a Espanya. Els rectors espanyols s'hi oposen.

Els terribles semestres de la UPV s'extingeixen definitivament el 1976. S'acaba per fi aquest sistema extremadament rígid que tant de sofriment va provocar en l'alumnat, i se substitueix pels cursos anuals, habituals en la resta de la universitat espanyola.

L'embrió de l'Àrea de Sistemes d'Informació i Comunicacions (ASIC) és el Centre de Càlcul, creat el 1977. De fet, a la fi d'aquest any, es formalitza la petició de compra del primer ordinador per a la UPV. La primera web oficial tardaria quasi 20 anys més. El 1996, la UPV es presenta al món digital.

Les primeres reivindicacions de millores per al PAS daten del 1977 i es concreten en: un augment salarial, la creació d'una guarderia infantil, un servei de transport a les hores d'entrada i eixida, una borsa d'estudis per a filles i fills de personal funcionari que curse parvulari, EGB o BUP i cursos de perfeccionament i actualització per al personal administratiu.

La segona fase constructiva del campus de Vera data del 1978. L'envergadura de l'obra és tal que se succeeixen els problemes sobre el terreny. S'opta pels panells prefabricats de formigó, que continuen constituint la imatge característica de la UPV.

La primera vegada que la UPV reivindica “la congelació de les taxes” ocorre el 1978. El Rectorat reclama una “política adequada de beques i ajudes” tenint en compte que “les taxes acadèmiques a Espanya són més altes que a la resta de països d'Europa”.

La primera protesta del professorat de la UPV de la qual es té constància succeeix al febrer del 1979. Es queixen per la precarietat del treball i les retribucions inadequades (llavors es pagaven les classes pràctiques a la meitat que les teòriques).

El 1980 el rector informa a l'alcalde de la preocupació per la inseguretat al campus, amb nombroses denúncies per robatoris i agressions, tant als accessos com a l'interior. Com a resultat, es millora la il·luminació de la zona i s'intensifica la presència de policia.

Al febrer del 1980 es crea el Consell Universitari del País Valencià (antecedent de la Conferència de Rectors de les Universitats Públiques Valencianes, CRUPV) amb els rectors de les universitats de València, Alacant i Politècnica de València.

El personal de Rectorat i de serveis centrals estrena les dependències de l'actual edifici 3A al juliol del 1980.

Tristament, la primera proposta d'honoris causa no tira endavant. Ocorre el 1980, quan la Facultat de Belles Arts presenta la candidatura de Josep Renau, que es rebutja per falta de suports. Es necessiten dos terços de la Junta de Govern, i ningú s’adona que és l’última hora de la vesprada i ja s'ha absentat una gran part dels membres amb dret a vot.

El 1980, es presenta l'Informe Moliner, que alerta de la devaluació dels sous del personal de la UPV. En set anys, els treballadors i treballadores han perdut el 40% del seu poder adquisitiu.

Al febrer del 1982 s'aprova la primera normativa que permet signar convenis de recerca i que reserva un 8% del total a benefici de la UPV (el que llavors es va anomenar “l’impost revolucionari”).

La primera vaga per motius econòmics és convocada pel professorat de la Facultat de Belles Arts i la llavors Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial, al febrer del 1982.

El Museu del Campus Escultòric parteix de la iniciativa del professor Nassio Bayarri, que el 1984 escriu al rector per a “decorar el campus amb escultures”.

El primer ice bucket challenge de la UPV és a càrrec de models de Belles Arts que, al febrer del 1984, es dutxen amb aigua freda al Claustre de la Facultat com a protesta pel retard en els pagaments de la seua nòmina.

El primer rànquing a nivell nacional es publica el 1984, amb dades principalment del MEC, i ja situa la UPV com la primera politècnica d'Espanya

El 1984, el Claustre Universitari Constituent de la Universitat Politècnica de València assoleix la increïble xifra de 801 membres. La seua primera comesa és l'elecció de rector.

Els primers Estatuts de la UPV daten del 1985. Hi ha uns de provisionals, aprovats el 1971, que perviuen durant quasi 15 anys, encara que acusen una evident decrepitud de la norma al final de la seua existència. I el 1975, quan sembla immediata l'aprovació d'uns de nous, es consulta al MIT, Zurich, École des Mines de França, Milà, Eidhoven i Universitat de Moscou.

Abans d'adoptar oficialment la denominació d'Universitat Politècnica de València, es presenten altres propostes que no prosperen: el 1985 es rebutgen les opcions següents: Universitat Politècnica de la Comunitat Valenciana i Universitat Politècnica de Llevant.

Els primers Erasmus de la UPV: 87 intrèpids alumnes que el 1990 viatgen a destinacions d'Europa gràcies a la paperassa que s'envia tenaçment per fax.

Centres que, en algun moment, han estat integrats a la UPV:
Escola Politècnica d'Alacant, Escola Universitària Industrial Tècnica Agrícola d'Oriola, Extensió Universitària de Xàtiva, Escola Universitària Ford, CEU San Pablo i l'Escola Universitària de Treball Social de l'Església.

Edificis que, en algun moment, alberguen classes de la UPV:
palau de l'Exposició (classes d'Arquitectura), edificis diversos de Blasco Ibáñez (classes d'Agrònoms), edifici del carrer Museu (classes de BA), locals nous del Col·legi de les Mares Escolàpies de Gandia (ET de So i Imatge, i ET d'Explotacions Forestals) i l'Escola de l'avinguda de l'Antic Regne de València (ET Industrial).

Al llarg de les cinc dècades, se succeeixen els canvis en la silueta urbana (skyline) del campus de Vera. Per citar-ne només alguns: desapareix l'Àgora de ciment i s’enderroca la cafeteria La Redona. Es converteix el campus en zona de vianants, s’eliminen els aparcaments a peu de carrer als voltants de l'Àgora. Es demoleix l'antiga Facultat de Belles Arts i se n'edifica una nova. Es construeix la Casa de l'Alumne i la Ciutat Politècnica de la Innovació…

Una expedició de la UPV ascendeix a l'Everest el 2001, per la cara nord, i assoleix el pol nord geogràfic un any després.